Ara fa 25 anys, la Unió s'estrenava a 2a B per primera vegada en tota la seva història

Aquella temporada, la 1983/84, els unionistes, amb Jordi Gonzalvo a la banqueta i Emili Bach de president, van flirtejar amb l’ascens a 2a A, però al final del campionat, l’equip, amb Molet, Boix, Lara, Vilarrodà i Duran, entre d’altres, va acabar essent quart

Figueres / El sotrac que va viure la Unió el passat estiu, que el va dur a la refundació i a un ressorgiment des les categories més baixes del futbol regional, afavoreix ara, encara que sembli utòpic, l’aparició d’efemèrides que, en d’altres circumstàncies, de ben segur passarien desapercebudes. I és que han passat 25 anys des que l’equip blanc-i-blau va jugar per primera vegada en tota la seva història a 2a Divisió B, després d’un gloriós ascens en una brillant eliminatòria contra el Sevilla Atlético, la temporada 1982/83 –aquell any, els unionistes, de la mà de Jordi Gonzalvo van ser capaços d’arribar a la tercera ronda de la Copa del Rei, en què van caure al Nuevo Zorrilla de Valladolid després d’eliminar l’Hospitalet i el Sabadell. Un total de 22 victòries, d’entre 38 partits, van oferir a la Unió la possibilitat de disputar les eliminatòries d’ascens, amb Pitu Duran i Antonio Cuevas al capdavant, que s’assoliria després de superar els enfrontaments d’anada i tornada contra la Cultural de Durango i el filial sevillista.

Ara fa un quart de segle, el Figueres debutava a una categoria fins aleshores desconeguda, la 2a B, amb Emili Bach a la presidència. Era la campanya 1983/84. Amb Paco Boix, Molet, Duran, Majó, Lara, Luque, Vilarrodà, Duran i d’altres a la plantilla, els de Gonzalvo van fer una temporada esplèndida. Lleida, Logroñés, Sestao, Alavés, Nàstic... eren alguns dels històrics del futbol estatal que militaven, amb el Figueres, al grup I de 2a B. La Unió va arribar al Nadal en quart lloc, a només 2 punts del líder, el Logroñés, una posició que va mantenir fins al final del campionat. La temporada següent, però, les coses es van tòrcer. Bach va destituir Gonzalvo quan l’equip era 8è. Pepe Pinto, el substitut, va dur l’equip fins al cinquè lloc, però el club va acabar desencisat amb els fitxatges de Guache, Rebollo i Choya.

Fa 10 anys, en canvi, el Figueres, ja consolidat a 2a B després de l’intent fallit de pujar a 1a de la temporada 1991/92 en aquella fatídica eliminatòria contra el Cadis, vagava per la categoria sense pena ni glòria. Aquell exercici, el 98/99, la Unió va ocupar el 8è lloc final, amb 53 punts, en un grup molt potent en què Levante, Cartagonova, Elche i Múrcia van classificar-se per a la promoció d’ascens. El Palamós baixaria a 3a.

Ara, la Unió jugarà a 2a Regional 62 anys després de fer-ho per darrer vegada. Va ser la temporada 1946-47, amb Carles Perxas a la presidència, després que l’equip baixés de 1a Regional la campanya anterior, en què va protagonitzar un campionat desastrós amb només 12 victòries en els 46 partits que va jugar –10 empats i 24 derrotes. Eren anys foscos per al Figueres, que la temporada 1944-45 ja s’havia salvat pels pèls del descens a 2a Regional. Moix, Bronsoms, Zarco, Vilarrasa o Güell eren alguns dels jugadors que, aquella temporada, van defensar la samarreta dels unionistes, que van acabar la fase regular en el darrer lloc de la classificació –a la segona volta no van guanyar ni un sol partit. Després, a les dues promocions per salvar-se, contra el Lleidatà i l’Horta primer, i enfront del Valls, després, el Figueres no va estar gens encertat, i va acabar baixant a 2a Regional. Uns mesos després, l’equip emprendria el seu camí, curt, per la 2a Regional, en el seu grup B. L’Anglès, el Palafrugell, la Bisbal i el Palamós eren els altres equips gironins de la categoria aquella campanya, la 1946-47. L’exinternacional Solé, de l’Escala, es va fer càrrec de la banqueta d’aquell equip, que presentava les cares noves de Sureda, Félez, Marmaneu, Iglesias, Cabello, Bosch –de Colera, que arribaria a jugar amb el Barcelona i el Perpinyà- i Sol II –de Portbou. De les 18 jornades, el Figueres només va ser derrotat en dues, i va ser campió del grup Barcelona-Girona. A la promoció per pujar, que es va jugar en un terreny de joc neutral, el de l’Europa, contra el primer classificat del grup Lleida-Tarragona, el Cervera, els figuerencs, amb Rafel Pallissera com a delegat, van imposar-se amb claredat per 6-2, en un partit que suposava el retorn de l’equip a 1a Regional. Aquella temporada, la Unió va jugar un total de 32 partits, amb 16 victòries, 7 empats i 9 derrotes, uns números que no van evitar la dimissió del president, Carles Perxas, i de Miquel Guillamet, cansats dels comentaris crítics d’un grup de socis. Era l’estiu de 1946. Ara, 62 anys després, el Figueres, immers en una situació totalment diferent en molts àmbits, tornarà a militar a 2a Regional.

A la imatge, un onze de la temporada 83/84, en què la Unió va debutar a 2a B.

El Girona agrupa la majoria d’exunionistes que militaran a 2a Divisió A aquesta temporada

Els migcampistes Héctor Simón (Girona), Carles Coto (Sevilla Atlético) i Alan Baró (Alacant) són els tres jugadors altempordanesos que a partir d’aquest proper cap de setmana representaran la comarca a la categoria de plata del futbol estatal

Figueres / Del total de 10 exjugadors unionistes que aquest proper cap de setmana seran protagonistes del tret de sortida de la 2a Divisió A-Liga Adelante, la gran majoria ho faran vestint la samarreta del Girona, ascendit fa poques setmanes. Raúl Agné i Arnau Sala, primer i segon entrenador dels de la capital i que també havien defensat els colors de la Unió temporades enrere, tenen enguany a les seves ordres Diego Rangel, Migue, Jito i els gironins Albert Serra i Jaume Duran, que formen part del passat del club figuerenc. Jaume Duran, fins i tot, jugava a Vilatenim fa un any i mig, després de començar l’exercici 2006/07 amb el Miapuesta Figueres, amb Josep Clotet de tècnic, tot i que a mig campionat va ser cedit al Peralada. A la plantilla del Girona també hi figura el llançanenc Héctor Simón, de 24 anys, tot i que no ha arribat a ser jugador del primer equip del Figueres –l’exmigcampista de l’Espanyol ja ha jugat a 2a A, amb el Racing del Ferrol (05/06). Dins l’organigrama esportiu dels blanc-i-vermells, fent funcions de massatgista, s’hi troba l’altempordanès Juan Carlos Gallego, que també havia compartit vestidor amb Jaume Duran al Miapuesta Figueres la campanya 06/07 i que durant molts anys havia desenvolupat la seva tasca a la Fundació.

Alan Baró i Carles Coto són, en l’actualitat, dos dels valors en alça del futbol altempordanès que, de moment, des d’aquest proper cap de setmana tindran la possibilitat de fer-se un lloc a 2a A. Coto, figuerenc de només 20 anys i fill de l’actual tècnic de la Unió, Marcel·lí Coto, ho farà vestint la samarreta del filial del Sevilla, on ha arribat procedent del Mouscron belga, previ pas per la Masia del FC Barcelona. El jove migcampista comparteix vestidor, a la ciutat del Nervión, amb l’excentral de la Unió Óscar Ramírez, natural de la Bisbal d’Empordà. Per la seva part, el darniuenc Alan Baró ha seguit tots els passos que les categories requereixen, i jugarà a 2a després d’ascendir amb l’Alacant a la promoció. Alan, de 23 anys i que també actua de migcampista, ha sorprès gratament el seu entrenador, José Carlos Granero, que aquest estiu no ha dubtat en renovar-lo, ja que és un fix als onzes inicials. Forjat a la pedrera del Peralada, Alan, a diferència de Carles Coto, sí que ha estat jugador de la Unió, les campanyes 05/06 i 06/07. A l’Alacant, Alan coincideix enguany amb Manolo Jiménez, nou secretari tècnic, que havia entrenat la Unió l’any 2003.

Els altres exjugadors unionistes que d’aquí a poques hores viuran en primera persona el tret de sortida a la lliga de 2a A són el porter Albert Garcia, del Múrcia, que va debutar a 1a en el darrer partit de la campanya anterior, en què els murcians van rebre el FC Barcelona i que va ser a Figueres en el primer tram del campionat 06/07, i el defensa Roberto García, del Huesca, ascendit aquest passat estiu. La resta d’equips de la categoria, un total de 17- no tenen a les seves plantilles jugadors de l’Alt Empordà o amb passat unionista.

El Girona s’entrena a Vilatenim

La plantilla del Girona, que aquest proper diumenge debutarà a 2a A al camp del Celta de Vigo, va exercitar-se ahir dimecres a l’estadi de Vilatenim –Montilivi segueix en obres- en una sessió en què Raúl Agné va voler treballar les accions d’estratègia. Finalitzat l’entrenament, jugadors, tècnics i assistents van celebrar un dinar de germanor a l’Hotel Figueres Park.

El Figueres tramitarà les fitxes de Joel Colomer i Enric Giménez, que tancaran la plantilla

El tècnic, Marcel·lí Coto, ha decidit quedar-se amb els dos jugadors, que van defensar les samarretes de l’AD Guíxols i el CE Llançà la passada temporada, a 1a Catalana i 2a Regional, respectivament

Figueres / El tècnic de la Unió, Marcel·lí Coto, ha donat el seu vist-i-plau perquè el club tramiti les fitxes al lateral esquerre Joel Colomer i al migcampista Enric Giménez -a la dreta de la imatge- que, ara sí, donaran per tancada la plantilla blanc-i-blava, després de la marxa definitiva d’Abraham Huguet, que aquesta mateixa setmana ha rebut la baixa per poder incorporar-se al Vilajuïga, de 3a Divisió, tot i que tenia un compromís amb els figuerencs fins al juny de 2009. Joel Colomer, format a les categories inferiors del Figueres, ha militat les tres últimes temporades a l’Ateneu Esportiu Guíxols, de 1a Catalana, d’on ha fet les maletes decidit a penjar les botes. La proposta de Coto, però, l’ha acabat de convèncer, sobretot perquè veu possibilitats de compaginar els entrenaments amb la seva dedicació professional. Per la seva part, Enric Giménez jugava al Llançà, a 2a Regional, la campanya passada, però ja ha estat sota les ordres de l’entrenador unionista durant la pretemporada. D’aquesta manera, la plantilla de la Unió 08/09, que debutarà a 2a Regional el 13 de setembre a casa contra el Vilabertran (16.30 h) la composen: Xavi Gallego, Jordi Cruz i David Luque (FE Figueres), Eduard Bolasell i Miguel Díaz (AE Roses), Rubén Sánchez (Agullana) i José Cano (Empuriabrava), que són les cares noves, a banda de Joel Colomer i Enric Giménez, i Cipri López, Monturiol, Dídac, Adam Fontes, Masquef, Ramos, Marín, Marc Gasull, Roger Costejà, Pol, Torrent i Dani Falguera, que segueixen de la temporada anterior El Figueres, que el passat dimecres es va imposar per 1-2 al terreny de joc del Perpinyà-Canet, de la 3a Divisió francesa, en un amistós en què va oferir una gran imatge i on va sobresortir el migcampista Jordi Cruz, prendrà part el proper cap de setmana al Torneig de Maià de Montcal. Els de Coto s’enfrontaran dissabte (21 h) a l’equip local, després que Banyoles i Besalú disputin l’altra semifinal. La final es jugarà l’endemà, a partir de les 20 h. L’últim partit de preparació dels figuerencs serà l’únic que es jugarà a l’estadi de Vilatenim, el dia 6 de setembre, contra el Sabadell B (18 h).

Fins ara, el nivell del Figueres en els amistosos de pretemporada es pot qualificar de notable. En el quart amistós de preparació des que va iniciar els entrenaments, la Unió no va passar del 0-0 al terreny de joc de l’Hostoles, del grup 17 de la 2a Regional, en un partit disputat dissabte 16 d’agost a Sant Feliu de Pallerols. Els unionistes, amb moltes baixes –Pol, Masquef, Roger, Cruz, Torrent, Falguera i Montes, de vacances, a més dels juvenils Coto, Aleix i del Campo, no van aconseguir arribar a l’àrea rival amb la claredat suficient com per obrir el marcador, en un encontre amb domini altern i poques oportunitats de perill. Cal recordar que el passat 9 d’agost, però, la Unió va disputar a Banyoles una peculiar edició del Torneig de l’Estany, en format de triangular i en què va estar a l’alçada de conjunts de superior categoria. Els locals, de 3a Divisió, no van rendir al nivell esperat en el seu torneig i van veure com l’Olot, de la 1a Regional, se l’emportava cap a la Garrotxa. En el primer enfrontament, entre els dos equips de menor categoria, els garrotxins –de la mà de Nitus Santos- van aprofitar una errada en la passada a la zona central del terreny de joc dels figuerencs per iniciar una ràpida acció que suposaria l’1-0, de Robert (38’). La Unió, amb molt més criteri, va estar a punt de fer l’empat al límit del temps reglamentari, amb una rematada del juvenil Toti Pujolar, després d’una jugada iniciada per l’esquerra per Joel, que es va estavellar al travesser. Millor encara va ser la imatge mostrada pels altempordanesos en el segon enfrontament, contra els amfitrions. Tret d’un inici amb cert temor, el Figueres va passar per damunt del Banyoles. Els de Javi García van veure com la Unió disposava de fins a cinc clares oportunitats per marcar –dues d’aquestes van ser esvaïdes pels de casa des de damunt la línia de gol. Igual que en el primer partit, Coto va repartir els minuts entre tota la plantilla disponible (0-0). En l’amistós que va obrir la pretemporada figuerenca, la Unió va igualar 2-2 al camp del Bisbalenc, de 1a Regional, amb gols de Cruz (13’) i Del Campo (39’).

Per altra part, cal esmentar que el passat dissabte, el cadet A de la UE Figueres, que aquesta temporada militarà a Divisió d’Honor al costat dels poderosos del futbol català, va disputar al camp del Palafrugell, el primer amistós de la pretemporada, que es va resoldre amb un còmode 0-5 favorable als nois d’Eduard Ortega i Carles Rico. Durant l’encontre van intervenir Aitor, Gerard V., Àlex Rojas, Lucho, Dani, Salva, Jordi, Xavi, Marc, Àlex Pagès, Juan Carlos, Sergi, Ricard, David, Óscar, Ángel, Gerard Alberca, Kevin i Eric.

Carles Coto, fill del tècnic de la Unió, marca en el darrer amistós del Sevilla Atlético

El migcampista va ser l’autor de l’únic gol que el seu equip, que enguany jugarà per segona temporada a 2a Divisió A i que està valorat en 18,6 milions d’euros segons un grup d’experts de la LFP, va disputar dissabte al camp del Pozoblanco (2-1)

Figueres / El figuerenc Carles Coto, fill de l’actual tècnic de la Unió Marcel·lí Coto, va ser l’autor el passat dissabte de l’únic gol que el seu nou equip, el Sevilla Atlético, va aconseguir al terreny de joc del CD Pozoblanco (2-1), en el darrer amistós de pretemporada dels andalusos, que el proper cap de setmana estrenaran el campionat de 2a Divisió A al camp de l’Albacete. Coto va avançar l’equip que entrena Fermín Galeote ben aviat (5’), però els cordovesos van donar la volta al marcador a la segona meitat, en el que era el Trofeu Peña Real Madrid de Pozoblanco. Amb només 20 anys, Carles Coto, que actua de migcampista, tindrà l’oportunitat aquesta temporada d’estrenar-se a la categoria de plata del futbol estatal. Al Sevilla Atlético, el figuerenc comparteix vestidor amb un exjugador de la Unió, el central de la Bisbal Óscar Ramírez, de 24 anys. El germà petit del que va ser golejador unionista a 2a B la campanya 05/06 José Ramírez ha arribat al filial andalús procedent del Badalona. Coto, per la seva part, ho ha fet des del Mini-Estadi, d’on ha decidit marxar en no acceptar incorporar-se al Barcelona B, que enguany jugarà a 2a B. La temporada passada, el migcampista altempordanès va defensar els colors del Royal Excelsior Mouscron belga.

La presència de Carles Coto a les alineacions de Galeote ha guanyat enters a mesura que avançava la pretemporada, fins al punt que darrerament ja ha estat alineat com a titular en els amistosos de preparació. El filial sevillista no va passar de l’1-1 el passat dimecres 20 d’agost al terreny de joc del Jerez Industrial, de 3a Divisió, amb un gol del central Cala. Pocs dies abans, a Coria, Coto i Ramírez van ser protagonistes directes del triomf del seu equip contra els propietaris del terreny de joc per 1-3, ja que ambdós van ser alineats des de l’inici. Barranco, Igor i Armenteros van ser els autors de les dianes del Sevilla Atlético. En canvi, cap dels dos empordanesos va prendre part en el 3x1 que el seu actual conjunt va disputar enfront de l’Estepa i el Gilena, ja a Sevilla –i que es va embutxacar gràcies als marcadors favorables d’1-0 i 2-0, respectivament- en el darrer compromís de preparació de la concentració realitzada a Mijas. Durant l’estada, els andalusos van derrotar el Marbella (2-3), el Motril (0-3) i el Fuengirola-Los Boliches (0-4).

A banda de Carles Coto i Óscar Ramírez, el Sevilla Atlético també a la plantilla actual dos catalans més, el defensa Marc Valiente, nascut a Granollers, que la campanya passada defensava la samarreta del Barcelona B sota la batuta de Pep Guardiola i de només 21 anys, i el migcampista Alberto de la Bella, natural de Santa Coloma de Gramenet i de 22 anys, que hi ha arribat procedent del filial del Vila-real.

Segons el Comitè de Valoració de la Lliga de Futbol Professional, la plantilla del Sevilla Atlético té un valor de 18,6 milions d’euros, després d’un estudi realitzat per un grup d’experts –financers, agents de jugadors, advocats especialistes en Dret Esportiu i representants de la mateixa LFP. Des de Sevilla aquesta dada es valora molt més, emparant-se en el fet que la plantilla compta amb molts jugadors procedents de categories inferiors de l’entitat. Armenteros és el valor més cotitzat, amb 3 milions d’euros, seguit de Cala, que va fer la pretemporada amb el primer equip, i del camerunès Pouga, amb 2 milions. El barem s’aconsegueix a partir del percentatge de partits disputats la temporada anterior, l’edat del futbolista, el temps de durada del contracte, els premis individuals acumulats els darrers tres anys, el nombre d’internacionalitats, el nombre de títols aconseguits en les quatre campanyes prèvies, la clàusula de rescissió, el cost d’adquisició, els trofeus nacionals dels passats dos anys, la situació actual del mercat futbolístic i la categoria esportiva de l’equip al qual representa en el moment de la valoració.

El quart amistós de pretemporada de la Unió, contra l’Hostoles, acaba en taules i sense gols (0-0)

Els de Coto, amb moltes baixes, van tenir dificultats per arribar a l’àrea local amb garanties d’èxit, en un enfrontament de domini altern. Per altra part, el club ja disposa dels carnets de soci i de la roba del futbol base per a la propera temporada

Figueres / En el quart amistós de preparació des que va iniciar els entrenaments, la Unió no va passar del 0-0 al terreny de joc de l’Hostoles, del grup 17 de la 2a Regional, en un partit disputat dissabte a Sant Feliu de Pallerols. Els unionistes, amb moltes baixes –Pol, Masquef, Roger, Cruz, Torrent, Falguera i Montes, de vacances, a més dels juvenils Coto, Aleix i del Campo, no van aconseguir arribar a l’àrea rival amb la claredat suficient com per obrir el marcador, en un encontre amb domini altern i poques oportunitats de perill. L’Hostoles de Martí Sala es estar molt més fi en el primer tram de partit, davant d’un Figueres que perdia la possessió amb excessiva facilitat. Poc a poc, però, els figuerencs van trobar el camí per trepitjar l’àrea local amb més criteri. Rubén, un dels més destacats de la Unió, juntament amb Joel i Luque, va gaudir de l’ocasió més clara de la primera meitat, però el seu xut, massa creuat, va sortir desviat després d’haver deixat enrere tres defensors. A la represa, uns i altres van tenir els seus minuts de control. Els de casa, molt ben posicionats al terreny de joc, van complicar molt les coses als de Marcel·lí Coto, que no van estar precisament inspirats a l’hora de buscar la porteria rival, un dels aspectes a polir durant la pretemporada i que ja s’ha posat de manifest en anteriors amistosos. El Figueres jugarà aquest dimecres a Perpinyà contra l’equip local, de la 3a Divisió francesa (21 h). A Hostoles, el tècnic altempordanès va alinear Cipri, Jep, Bolasell, Enric, Joel, Marc, Rubén, Miguel, Albert, Cano i Luque inicialment, mentre que també van prendre part a l’amistós, des de la banqueta, Dídac, Xavi Gallego, Marín i els juvenils Serra i Toti Pujolar.

Cal recordar que el passat 9 d’agost, la Unió va disputar a Banyoles una peculiar edició del Torneig de l’Estany, en format de triangular. Els locals, de 3a Divisió, no van estar a l’alçada en el seu torneig i van veure com l’Olot, de la 1a Regional, se l’emportava cap a la Garrotxa. En el primer enfrontament, entre els dos equips de menor categoria, els garrotxins –de la mà de Nitus Santos- van aprofitar una errada en la passada a la zona central del terreny de joc dels figuerencs per iniciar una ràpida acció que suposaria l’1-0, de Robert (38’). La Unió, amb molt més criteri, va estar a punt de fer l’empat al límit del temps reglamentari, amb una rematada del juvenil Toti Pujolar, després d’una jugada iniciada per l’esquerra per Joel, que es va estavellar al travesser. En la tanda de penals, la Unió va vèncer per 4-3 (Gallego, Jep, Enric –Aleix, 33’, Bolasell –Adam, 33’, Luque –Xavier, 28’, Miguel, Marín –Toti, 28’, Albert –Marc, 28’, Rubén, Cano i Joel. Millor encara va ser la imatge mostrada pels altempordanesos en el segon enfrontament, contra els amfitrions. Tret d’un inici amb cert temor, el Figueres va passar per damunt d’un Banyoles, això sí, farcit de teòrics suplents. Els de Javi García van veure com la Unió disposava de fins a cinc clares oportunitats per marcar –dues d’aquestes van ser esvaïdes pels de casa des de damunt la línia de gol. Igual que en el primer partit, Coto va repartir els minuts entre tota la plantilla disponible, tot alineant Cipri, Luque, Adam (Enric, 20’), Aleix (Bolasell, 20’), Xavier (Rubén, 33’), Marc (Jep, 20’), Albert (Miguel, 25’), Toti, Joel, Cano i Torrent. En el partit decisiu entre banyolins i olotins, els de Nitus Santos en van fer prou amb l’1-1 per resoldre el torneig al seu favor, tot i que van igualar el gol dels locals, després d’una greu errada del porter garrotxí, des dels onze metres i molt a prop del final.

Per altra part, el club unionista ja disposa dels carnets de soci per a la propera temporada, que es poden passar a recollir a les seves oficines del carrer Nou, o bé el proper 6 de setembre, en el transcurs de l’únic amistós que els de Coto jugaran a Vilatenim, contra el Sabadell B. A més, també està ja disponible, a Base Esports Josep, tota la roba dels equips de futbol base.

El cadet A de la Unió debutarà al camp del Nàstic de Tarragona a la Divisió d'Honor

El màxim exponent del futbol base unionista aquesta temporada haurà de lluitar de valent per la permanència al costat d’equips de potencial enorme com la Damm, el Barça, l’Espanyol, el Lleida o l’Europa a partir del proper 28 de setembre

Figueres / El cadet A de la Unió, que aquesta temporada serà un dels bucs insígnia de l’entitat dins l’àrea del futbol base havent de competir colze a colze a Divisió d’Honor al costat dels clubs catalans més potents, ja coneix el calendari. Els figuerencs, que entrenen Eduard Ortega i Carles Rico, debutaran el 28 de setembre al camp del Nàstic de Tarragona, mentre que en el primer partit a casa, la setmana següent, el rival serà el totpoderós FC Barcelona. Curiosament, l’únic derbi gironí de la categoria, contra el Girona, es produirà en la darrera jornada de la primera volta i, per tant, del campionat. Girona i Figueres s’enfrontaran el 18 de gener en terreny dels de la capital, mentre que en el darrer enfrontament de la lliga, el 17 de maig, l’escenari serà l’Alt Empordà. La Divisió d’Honor cadet està farcida de clubs il·lustres com la Damm, el Badalona, el Lleida, l’Europa, el Cornellà, la UFB Jàbac-Terrassa, el Cornellà, el Manresa, la Gramenet, la FPE Mataró, el Manlleu i l’Espanyol, a banda dels ja citats anteriorment, amb la qual cosa l’objectiu dels unionistes no és cap altre que el de la permanència. La competició s’aturarà els dies 28 de desembre de 2008 i 4 de gener, 22 de febrer i 12 d’abril de 2009. L’equip blanc-i-blau, que s’entrena quatre cops per setmana, ja treballa a les ordres d’Ortega i Rico des del passat dilluns 11 d’agost, en què va realitzar la primera sessió al camp del Far.

Amb tot, d’altres equips de futbol base de la Unió ja tenen sobre la taula els calendaris per a la propera campanya 08/09. El juvenil A, que militarà a Preferent, debutarà al camp d’un dels dos rivals gironins del grup 2, el Girona B, el 28 de setembre, mentre que clourà la lliga rebent a casa el Lloret, el 17 de maig. També són en aquest grup la Damm C, l’Unificación Llefià, el Mataró B, la Gramenet B, l’AE Josep Maria Gené, el Mollet, el Sant Gabriel, la Fundació P. Sánchez Llibre, l’Horta, el Júpiter, el Manlleu B, el Riuprimer i el Granollers. Per la seva part, l’infantil de Preferent, que entrena Antoni Calvet, també ja està al corrent de com es distribuiran els seus rivals al llarg del campionat. El conjunt unionista debutarà a casa contra el Sant Gabriel, el 28 de setembre, mentre que acabarà la lliga a casa, en un partit d’allò més atractiu enfront de l’Espanyol B. Igual que a la Divisió d’Honor cadet i a la Preferent juvenil, la competició a la Preferent infantil descansarà els dies 28 de desembre de 2008 i 4 de gener, 22 de febrer i 12 d’abril de 2009. L’Escola de Futbol Gironès-Sàbat, el Blanes i l’EF Sant Feliu de Guíxols són els altres representants gironins del grup 2 de la categoria, que completen l’Unificación Llefià, la Gramenet B, la FPE Mataró, el Berga, el Manresa, el Granollers, la FP Sánchez Llibre B, l’Espanyol B, el Sant Gabriel, l’UFB Jàbac-Terrassa C, en Manlleu i el Badalona.

L’altre equip unionista que militarà a la Divisió d’Honor serà l’aleví A de Josep Mesas, que obrirà el campionat el 28 de setembre a casa davant de la Gramenet Milan. L’últim partit de la competició, el 17 de maig, també el jugarà com a local, en aquest cas contra el Duesaigües SRUE. El Girona serà l’altre representant de la província al grup, en què també apareixen noms de clubs de gran potencial com el Barcelona, el Sant Andreu, el Lleida, l’Hospitalet, el Mercantil, la Damm o l’Espanyol –Granollers, Sant Gabriel, FPE Mataró, Cornellà i FP Sánchez Llibre completen la llista de 16 equips, que tindran descans els mateixos quatre caps de setmana que en les categories anteriors. Poc a poc, els diferents equips de futbol base blanc-i-blaus ja han reprès l’activitat durant aquest mes d’agost, tot i que els alevins B i C no ho faran fins al proper 1 de setembre.

“La junta té molt clar que el mar és per a tothom"

L’actual president del Club Nàutic l’Escala, Narcís Carreras, destaca que l’expansió de l’entitat al llarg dels 40 anys de vida ha anat lligada “a l’evolució del turisme” i assegura que “les instal·lacions i els serveis ens han donat la propulsió”, al mateix temps que reconeix que “no podem créixer en espai físic, però sí en les activitats”

IVAN PRAT – L’Escala / Un munt d’embarcacions ben disposades eviten veure l’horitzó marítim –que no el massís del cap de Creus- des de la seu del Club Nàutic l’Escala, a peu de mar. S’intueix la badia, això sí. Lluny de suposar un contratemps, aquest fet és sinònim d’esplendor. L’entitat, que el passat mes de maig va complir 4 dècades, viu el seu millor moment. Capacitat per a quasi un miler d’amarratges, més de mig miler de socis, la creació del soci esportiu, l’estabilitat a la junta directiva, l’il·lusionant projecte de la nova seu social, les 8 banderes blaves consecutives... Tot plegat es veu reflectit al rostre del seu president, Narcís Carreras, que ocupa el càrrec des de 2005 i que pot presumir d’assegurar, sense embuts, que, un any abans que finalitzi el seu mandat, tots els objectius fixats en el seu inici, ara fa tres anys, s’han acomplert. Escalenc de naixement, aquest promotor immobiliari de 53 anys viu al país de l’anxova de tota la vida, tot i que desenvolupa la seva tasca professional uns quilòmetres més al sud, a la comarca veïna. Afeccionat a passejar amb la seva embarcació “i poca cosa més en l’àmbit nàutic” i al golf, medita poder celebrar, també com a president, els 45 anys de l’entitat...

-Que un club faci 40 anys es aviat dit, però pel camí es deuen haver superat molts obstacles...
-Està clar que hi ha hagut una evolució des de 1968, quan les instal·lacions, precàries, no passaven d’unes passarel·les de fusta i uns bidons. Però en aquell moment, un grup d’amics de l’Escala i alguns estiuejants van tirar endavant el projecte, i des d’aleshores s’ha anat creixent. Va ser el tret de sortida al turisme. Durant la primera dècada del club, les instal·lacions eren a la Clota, però a les oficines, al casc urbà. L’any 1979, però, es va construir la dàrsena, i també la seu administrativa. Tot s’ha anat posant a lloc fins al dia d’avui, que encara es manté la filosofia de fomentar la nàutica esportiva. Abans, els propis socis s’ho feien tot, però des dels 90 que el club s’ha professionalitzat i al 2000 ja es va fer una aposta forta per als esdeveniments esportius, i podem dir que estem orgullosos d’haver-ne organitzat d’àmbit regional, estatal i internacional. Hem donat a conèixer el mar a la gent amb les escoles de vela i de pesca. Per altra part, també és interessant veure que al club hi ha tres generacions senceres i que a l’hivern, també hi ha veles al mar, perquè els cursos no s’aturen.

-El Nàutic l’Escala està vivint els seus millors moments?
-Segurament sí, sobretot perquè hem aconseguit que es consolidessin les seccions de vela i de pesca. També cal tenir en compte que tenim 957 punts d’amarratge i podem dir que hem estat actors i espectadors de l’evolució del sector nàutic. Hem de dir que entre 2.500 i 2.700 persones a l’any s’impliquen a les seccions de vela i pesca, al marge dels socis, i això ha ajudat a la propulsió del club. Si salut del club es mesura per això, podem dir que estem bé. Tenim una doble vessant, la de la gestió portuària i la gent que podem moure. El 2005, per exemple, vam apostar fort per l’escola de vela i vam contactar amb els instituts per donar-la a conèixer i n’estem molt contents. La junta directiva té molt clar que el mar és per a tothom.

-Regirant entre la història de l’entitat, quin considera que ha estat el fet clau que li ha servit de rampa de llançament?
-Les mateixes circumstàncies de l’evolució del turisme. En el seu moment, el club tenia clar què volia. El mar s’havia de donar a conèixer i aquestes circumstàncies ens han ajudat. I les diferents directives han sabut passar-se el testimoni d’aquesta filosofia de donar a conèixer la nàutica esportiva. A nivell portuari, s’han pogut posar les instal·lacions al dia i també s’ha tingut l’empenta esportiva necessària, magnificada en els últims anys, fins a la celebració de dos campionats d’Europa. Les instal·lacions portuàries s’han anat adaptant a les necessitats –medi ambient, adaptació a les seccions esportives... Se’ns ha atorgat la bandera blava de manera consecutiva els últims 8 anys, a més d’haver obtingut les ISOs. Hem remat molt per poder tenir les banderes blaves. Les instal·lacions i els serveis ens han donat la propulsió del club.

-És un trencaclosques mantenir un club com aquest en un poble tan petit com l’Escala?
-No és fàcil, sobretot en l’àmbit de les subvencions. Hem d’admetre que la relació que vam establir amb la Generalitat mitjançant els cinc anys que vam organitzar la Setmana Catalana de Vela ens va facilitar poder rebre ajudes per a la construcció de l’escola de vela i de la instal·lacions. S’ha de tenir en compte que tenim 527 socis, a banda dels usuaris, i per controlar-ho tot hem de tenir una bona administració interna. Ara, aquests usuaris transeünts són els que ens donen la salsa adient per tenir uns números òptims. També s’ha de destacar que, en tot moment, l’Ajuntament, amb qui hem tingut una bona sintonia, ha estat el nostre company de viatge. La convivència amb l’Ajuntament és un factor clau, perquè ha sabut valorar que els esdeveniments esportius que organitzem porten gent al municipi.

-En l’editorial de la revista que el club ha editat amb motiu del 40è aniversari, del passat mes de juny, vostè fa referència al fet que el projecte d’aquell grup d’amics que l’any 68 van fundar el club encara segueix viu. Volen seguir creixent?
-Tot té un final. Si ens referim a l’espai físic, no podem créixer més. En aquest sentit, hem tocat sostre. Però sí que podem créixer en el nombre de socis esportius i en les seccions de vela i pesca. Tenim prop de mil amarratges, que ens suposa ser el segon club de la província en aquest aspecte. Però podem créixer entorn a les activitats, que hem de consolidar.

-Segurament, alguns encara deuen mirar el club de reüll lligant-lo directament amb l’elitisme. L’aparició de la figura del soci esportiu vol trencar aquesta barrera i demostrar la voluntat d’obrir les portes a tothom?
-Fins i tot hem hagut de modificar els estatuts per poder crear la figura del soci esportiu. Som el primer club gironí que crea aquesta figura. El que està clar és que els socis mai perdran el seu protagonisme. L’única diferència entre el soci normal i l’esportiu és que el primer, a banda de poder fer ús de les instal·lacions i dels serveis i de prendre part als esdeveniments esportius de les seccions de vela i pesca, té dret a un amarratge. De moment ja tenim una llistat amb uns 60 socis esportius, que ja representen un 10% del total d’abonats. L’escola de vela és el principal reclam del soci esportiu. Podem tutelar la vida esportiva i nàutica de la gent, però en el fons, l’objectiu és que cadascú trobi la seva relació amb el mar.

-Els interessa engreixar la llista de socis?
-Tot club ha de tenir, per llei, un espai reservat als transeünts, que ha de suposar un mínim d’un 10% del total dels punts d’amarratge. Nosaltres tenim 527 socis i 957 amarratges, amb la qual cosa encara tenim un espai lliure d’un 40% del total, reservat per als clients. Això ens ajuda a trobar un equilibri. En aquest aspecte, som el club gironí que més espai té reservat a l’ús públic.

-La seu social, la vella assignatura pendent...
-És un projecte que tenim i que intentarem dur a terme amb els recursos propis. La intenció és ubicar-la a l’edifici de l’antiga llotja de pescadors, i convertir la seu actual en l’administrativa, juntament amb la zona de serveis, adaptada a les necessitats actuals. Tot s’està gestant, però amb la filosofia de tenir els recursos. No volem hipotecar el club.

-És evident que el club ha hagut de pujar al carro de la professionalització...
-Es pot dir que des de 2002 que les diferents àrees del club s’han professionalitzat. Ens vam adonar que la plantilla pot assumir, en molts casos, el manteniment de les instal·lacions, ja sigui marineria, administració o gerència. L’any 1998, es va ampliar la instal·lació tot absorbint el port pesquer. La dàrsena va créixer i en aquell moment es va decidir professionalitzar tots els sectors. Des de 2003 s’ha fet el recorregut més potent cap a la professionalització per poder estar a l’alçada de les circumstàncies. La qualitat i el contingut ha de ser la nostra aposta de futur.

-Tenen resposta per als qui els facin responsables de malmetre el medi ambient?
-Ens han atorgat la bandera blava, que és un guardó a una gestió ambiental adequada, durant 8 anys seguits, i això vol dir alguna cosa. És una qüestió que sempre hem tingut molt clara. Tenim unes instal·lacions adequades per absorbir residus, estalviar aigua, electricitat... Sabem que un port és una agressió al medi, però una bona gestió fa que es pugui girar la truita. A més, tenim petits projectes encaminats a l’estalvi energètic, les emissions de diòxid de carboni... Fins i tot, el projecte de la nova seu social contempla la reutilització d’aigua i d’energia. Crec que és una qüestió que tothom té molt integrada. Actualment, difícilment veurem algú llençar oli o una bateria al mar...

-Hi ha president per estona?
-De moment, fins al 2009, quan s’hauran de convocar eleccions. La junta actual es va marcar uns objectius amb un full de ruta, que contemplava les coses que s’havien de fer. I resulta que, un any abans del previst, tots els objectius s’han acomplert i, fins i tot, superat. Hem acabat els deures un any abans del previst. Però encara resta el projecte de la seu social, que pot ocupar dos exercicis. El repte de dur a terme aquest objectiu pot ser que m’impulsi a convèncer la resta de l’equip directiu de seguir un altre mandat. Una junta compacta, amb bona sintonia, és un factor clau d’estabilitat. La junta ha fet d’aquest club una empresa productiva.



El soci, protagonista dels actes commemoratius
El Club Nàutic l’Escala ha preparat un seguit d’activitats per celebrar els seus 40 anys de vida. Un concurs de fotografia, lògicament pensat per captar l’evolució de l’entitat des del seu naixement, i la I Regata Mini Empúries de llarga distància, que es farà els dies 19, 20 i 21 de setembre i que pretén agermanar diferents ports de la Mediterrània –l’arribada serà a Barcelona- en són alguns exemples. Però l’eix central dels actes va ser la Diada del Soci que va tenir lloc el passat 2 d’agost durant tota la jornada. No van faltar els àpats populars, les activitats nàutiques –trobada de velers i jornada de portes obertes a l’escola de vela, els parlaments i el lliurament de guardons de la Lliga Empòrium, de la Ruta de l’Anxova i als socis amb més de 25 anys d’antiguitat.

Xavi Bosma: “Els Jocs de Beijing em porten molts records..."

Aviat –el 25 d’agost- es compliran quatre anys des que el rosinc Xavi Bosma recollia des del segon esglaó del podi d’Atenes, la medalla plata en la competició de vòlei-platja. Ara, haurà de veure els Beijing 2008 per televisió, fet que, admet, li provocarà “nostàlgia” i “molts records”

IVAN PRAT - Roses / El proper 24 d’agost es compliran quatre d’anys des que un esportista altempordanès recollia una medalla, de plata, en uns Jocs Olímpics per primera vegada en la història. Xavi Bosma la duia penjant del coll com a culminació a una trajectòria especialment brillant en el vòlei-platja. De fet, ara fa 12 anys va portar cap a casa el seu primer diploma olímpic des d’Atlanta, i quatre anys més tard repetiria actuació –5a plaça- a Sydney. Però tot això ha quedat enrere. Retirat de la competició d’alt nivell des de fa dos anys, veurà els Jocs de Beijing davant de la televisió. Admet que sent “nostàlgia” i que li venen al cap “molts records”. Assegura que, per a qualsevol esportista, participar en uns Jocs “és l’èxit més important”. Però té un nus a l’estòmac, una punxada al cor. Havia destinat esforços, i havia deixat al marge propostes interessants, per centrar-se en el Centre de Tecnificació de Roses. “No ha funcionat, i no puc quedar-me a Roses sense fer res. No té sentit. Marxo a viure a Madrid”, reflexiona. Diu sentir-se una mica “decebut” amb l’Ajuntament, però no vol guerres. Convida a que “cadascú tregui les seves pròpies conclusions”. Una llàstima.

-Han passat 4 anys des que va viure en primera persona els seus millors Jocs. Després de tres participacions consecutives a unes Olimpíades, ha de veure les de Beijing 2008 des del sofà. Se li fa estrany?
-No sé si estrany és la paraula, però segur que sentiré nostàlgia. Veure de lluny els Jocs de Beijing em porta molts records. Però tinc clar que ja no tornaré a competir, bàsicament pel fet de viure a Madrid i de no estar vincular a cap activitat esportiva. Això fa que ja no depengui del vòlei-platja, encara que potser més endavant torni a entrenar-me per poder fer algun torneig l’estiu vinent.

-Té previst seguir la competició de vòlei-platja dels Jocs xinesos, o creu que és millor no fer-ho, per allò de la nostàlgia?
-Sí que tinc previst seguir-la. A més, la parella espanyola, formada per Herrera i Mesa, crec que tenen opcions per estar entre els primers llocs.

-Si el seu genoll no hagués demanat clemència en tantes ocasions darrerament, Pekín seria el seu pòker olímpic?
-Això no ho puc dir. És una incògnita. Està clar que, per intencions, sí. Però no sé si hauria arribat als Jocs, perquè això depèn de moltes coses. Però el que sí que és cert és que ho hauria intentat.

-Participar a unes Olimpíades és el més gran que li pot passar a un esportista?
-Per a un esportista que no sigui futbolista o tennista, sí, prendre part a uns Jocs és l’èxit més important.

-Sovint es diu que uns Jocs són més que una simple competició esportiva. Què els fa tan especials?
-Principalment, la quantitat de competicions que es realitzen al mateix temps que la teva. Però també per la gent que mou, la repercussió mediàtica, la seva dimensió... El volum és molt gran. Cal tenir en compte que has d’esperar quatre anys perquè se celebrin els Jocs i no tothom té la possibilitat de ser-hi, perquè la participació, d’alguna manera, és tancada.

-Per a un esportista, hi ha un abans i un després dels Jocs a la seva trajectòria?
-No sé com se senten els que no han pogut anar-hi, però poder participar-hi és tot un èxit.

-I què l’emociona quan recorda la seva presència a tres Jocs, al marge dels èxits esportius?
-No puc destacar cap fet en concret, però sí la sensació de ser allà, l’acte d’inauguració, conviure amb tots els esportistes de diferents països i modalitats, veure gent que s’ha sacrificat moltíssim per estar allà...

-I en quin moment un s’adona de la magnitud d’unes Olimpíades? A la desfilada inaugural? En plena competició? Quan torna a casa?
-Ja des del primer moment en què et trobes amb la resta d’esportistes a l’aeroport abans de viatjar. Veus tota la delegació vestida amb la mateixa indumentària... Ja fas pinya. I després, la vila olímpica, les acreditacions... t’ajuden a fer-te una idea de la magnitud de tot plegat.

-Alguna vegada ha hagut de mirar cap a un altre costat en uns Jocs, per no veure alguna cosa que li hagi fet arronsar el nas?
-Quan estàs en uns Jocs, hi ha coses que t’agraden més o menys. Però si haig de fer una valoració global, la sensació que et queda és molt bona.

-Lamentablement, esport d’elit i dopatge són dos termes que van massa lligats últimament...
-És una pràctica de la qual en sóc totalment contrari. El dopatge dóna avantatges a esportistes que intenten complementar una carència que els impedeix arribar al nivell d’altres. Personalment, tot el que he aconseguit ha estat gràcies a l’entrenament, l’esforç, el sacrifici, la il·lusió, la voluntat... S’ha de seguir lluitant, perquè els esportistes que es dopen són un mal exemple.

-Curiosament, després de prop de 140 tornejos internacionals, els seus millors èxits han arribat a les Olimpíades, amb una medalla de plata i dos diplomes com a 5è classificat. Es pot dir que hi té una relació especial...
-No és del tot cert, perquè l’únic títol el vaig aconseguir a una prova del World Tour, a la Xina, el 2004. Però el bon paper als Jocs ha estat fruit d’una constància en els resultats. Sempre hem tingut opcions de poder estar a les semifinals. Es pot dir que he estat un dels pocs jugadors que sempre ha estat entre els vuit millors en uns Jocs i amb tres parelles diferents. Potser ha estat gràcies al fet que he intentat treure’m la pressió pel resultat i m’he concentrat més en el joc, o en l’estat de forma, lluny de pensar el que podia arribar a aconseguir.

-El país va acabar de descobrir el vòlei-platja amb la seva plata a Atenes?
-La medalla ens va donar relleu, però encara s’ha de treballar molt. És un esport jove que necessita un treball de promoció molt gran. La gent encara creu que és un esport de diversió per als mesos d’estiu, i la veritat és que es pot practicar durant tot l’any. Però s’ha de tenir en compte que no hi ha instal·lacions esportives adequades en molts llocs de la geografia espanyola.



> “Decebut” amb l’Ajuntament, marxa a viure a la capital
“Hi havia uns terminis establerts, però ja han passat 3 anys i del Centre de Tecnificació només s’ha presentat un avantprojecte”

-Quan va fer pública la seva retirada, va assegurar que no estava trist perquè havia estat molt feliç durant tots els anys en què havia estat competint i, per altra part, perquè tenia en ment projectes il·lusionants. Li estan allargant la felicitat que deia tenir quan jugava?
-Un d’aquests projectes era el Centre de Tecnificació de vòlei-platja de Roses, que no s’ha dut a terme. Per aquest motiu no em quedo a viure a Roses i he decidit marxar a treballar a Madrid. No té sentit que em quedi aquí, perquè l’objectiu era el projecte del Centre de Tecnificació. Em sap greu que després de tants anys aquí, no pugui seguir treballant amb el vòlei-platja. No sé què passarà en el futur.

-I què ha passat perquè un projecte engrescador que havia d’estar capitanejat per tot un medallista olímpic s’hagi esfumat?
-Hi havia uns terminis establerts, una idea concebuda del que havia de ser aquest projecte. Han passat tres anys, i fins ara només s’ha presentat un avantprojecte. Ara mateix, aquesta idea està aturada, i com que no tinc cap resposta clara ni concreta de què passarà, m’haig de moure. No puc estar esperant sense fer res. Vaig rebutjar ofertes de treball d’equips extrangers de vòlei-platja per centrar-me en el Centre de Tecnificació de Roses, que no ha funcionat.

-Se sent dedebut?
-La veritat és que sí, estic una mica decebut. Però no vull que això sigui una batalla. No criticaré ningú. El meu plantejament no s’ha fet realitat i no puc quedar-me a Roses. Cadascú que tregui la seves pròpies conclusions.



> Del curs nacional d’entrenador de voleibol a col·laborar en l’organització del concert d’Estopa...

Tot esperant que cristal·litzi una proposta de treball, lluny de l’àmbit esportiu, que el durà a establir-se definitivament a la capital de l’Estat a partir del proper mes de setembre, Xavi Bosma ha passat els darrers dies a Gijón (Astúries), on està realitzant el curs nacional d’entrenador de voleibol de nivell 3. Fins al novembre, però, no s’haurà d’examinar, perquè les dues setmanes que ha passat a Astúries corresponien a l’apartat d’assistència obligatòria. Però en el seu viatge de Madrid a Gijón, el rosinc va fer una aturada d’un parell de dies per ser a Roses i col·laborar en l’organització del concert d’Estopa del passat 25 de juliol. El motiu no és cap altre que la seva amistat amb el productor de l’esdeveniment, que a la vegada és l’organitzador del Campionat de Catalunya de vòlei-platja. I per si algú vol convèncer Bosma que a Roses encara té un lloc, serà a la vila durant la Festa Major –“una pura casualitat”, diu ell- abans de tornar a Madrid i establir-hi la seva residència fixa.



> Prop de 140 tornejos, 13 parelles de joc i 6 operacions al genoll dret

De 38 anys, Xavi Bosma (Roses, 6 de novembre de 1969) té a l’esquena una trajectòria esportiva implacable en el vòlei-platja. De fet, és el jugador espanyol que més èxits ha recollit en tota la història d’aquesta modalitat, de la qual en va ser un dels primers professionals de l’Estat. Aficionat a les pel·lícules, a llegir, al golf i al submarisme, el rosinc ha arribat a tenir 13 parelles de joc. El seu primer torneig internacional oficial va ser la temporada 92-93, a Almeria, on va ser 13è al costat d’Antonio Alemany. José Javier Yuste, amb qui també va disputar un torneig, la temporada següent, va ser el seu segon company a la sorra. Els anys 1995 i 1996, Bosma se’ls va passar competint fent parella amb Sixto Jiménez, amb un total de 15 tornejos –primer diploma olímpic gràcies al seu 5è lloc a Atlanta 1996, 2ns a Tenerife i 3rs a Espinho. L’efímera companyia de Sergio Miguel Camarero, també al 1996 –un sola competició, va precedir l’arribada del jugador que més experiències ha compartit amb Bosma a la sorra, des de 1996 fins al 2000. No en va van arribar a jugar junts 53 tornejos, amb un 5è lloc als Jocs de Sydney 2000 i dues terceres places a les proves del World Tour de Toronto (1998) i Berlín (1999). Antonio Cotrino, els anys 2001 i 2002 –amb un 5è lloc, a Mallorca, en 20 tornejos- i José Gregorio Luis Rodríguez, al 2002 –una sola prova- van fer de pont fins que el rosinc va trobar en Pablo Herrera el millor company de fatigues. En 15 competicions, els anys 2003 i 2004, van assolir els millors èxits del vòlei-platja estatal. Una plata a les Olimpíades d’Atenes; un títol a la prova del Circuit Mundial de Lianyungang, a la Xina, i dos cinquens llocs als Opens de Timmendorfer Strand (Alemanya) i a Cape Town (RSA) van convertir el 2004 en l’any gloriós del jugador altempordanès. Aquests èxits el van dur a rebre el premi Rey de la playa de la Confederació Europea de Voleibol, com a millor jugador de l’any.

Bosma va seguir competint encara dos anys més, amb Javier Luna (2 tornejos) i Raúl Mesa (4 tornejos), com a parelles de ball, els anys 2003 i 2004. Amb Juan Claudio García-Thompson (4 tornejos) encara va tenir temps de ser 5è a l’Open de Buenos Aires, a l’Argentina, el 2005. Aquell mateix any també se’l va veure al costat d’Álex Ortiz, amb qui va disputar fins a 7 tornejos –7ns a Montreal (Canadà) i a Klagenfurt (Àustria). Inocencio Lario podrà presumir de ser la darrera parella de joc de Xavi Bosma –8 tornejos, el 2006. La sisena operació al seu genoll dret i un trencament muscular van fer veure al rosinc que ho tindria difícil per classificar-se per ser a Beijing 2008, i va decidir retirar-se de l’alta competició. En aquell moment, el president de la RFEV, Agustín Martín Santos, sabia que marxava un mite d’aquest esport a Espanya: “El voleibol li deu molt a Xavi Bosma. Ell ho ha estat tot en aquest esport, i gràcies a ell hem pogut viure alguns dels moments més feliços de la nostra història”, va dir. I no s’equivocava.

Aguado replica Domínguez afirmant que les seves “desqualificacions i deduccions no són pròpies d’un expresident de la Unió”

El màxim responsable de l’entitat respon a les reflexions de Domínguez amb un nou escrit, també publicat al Setmanari l’Empordà, en què demana “consideració i joc net per l’acord pres en assemblea per la majoria” i li recorda que els mètodes fets servir a la votació eren els mateixos que s’empraven anys enrere

Figueres / “A la primera trobada d’aficionats de l’estiu passat a la Catequística, es va decidir, per majoria i aclamació de tots els presents, revifar el club i fer la travessia del desert, pas a pas i començant des de baix, amb l’objectiu de tornar la Unió al lloc que li correspon malgrat el resultat de les converses que paral·lelament tu havies encetat amb la FE Figueres”. Així de clar es mostra l’actual president de la Unió, Pere Aguado, responent a l’escrit que el que fins fa poc va ser directiu de l’entitat, Albert Domínguez, publicava al Setmanari l’Empordà ara fa unes setmanes, just després de l’assemblea que va servir perquè els socis aprovessin per unanimitat no acceptar la plaça de Preferent oferta per la Fundació. Aguado, que ha fet servir la mateixa via per contestar Domínguez, demana en l’article “consideració i joc net per l’acord pres en assemblea per la majoria, tal com jo respecto que tu i d’altres socis qualifiqueu d’error històric aquesta decisió”. El president també deixa clar que el sistema de votació utilitzat per aprovar els pressupostos és el mateix que es feia servir quan Albert Domínguez encapçalava la societat i ho atribueix a “un petit lapsus, mala fe o simplement manca de memòria”.

La resposta de Pere Aguado a Domínguez pren un caire més contundent quan fa referència a la votació per assumir l’equip amateur de Preferent de la Fundació, una fórmula que l’expresident, que no va poder ser a l’assemblea en què es va generar l’enrenou per malaltia, posava en entredit: “És evident que el percentatge
d’una i altra opció –22% i 78%- no genera cap mena de dubte, atès que hi eren presents 155 socis degudament identificats i acreditats”, diu Aguado, que afegeix que “per tant, dir que no es van comptar els vots és manifestament un acte de mala fe. El resultat no admet cap discussió”. Aguado també recorda a Domínguez el fet que es negués “rotundament” a agafar la presidència de la Unió ara fa un any i es mostra taxatiu –i amb missatge entre línies inclòs- per exposar el perquè ell la va haver d’assumir: “Ningú més va voler assumir la responsabilitat del càrrec en aquell nova aventura de resultat incert. Entenc sobradament que per a més d’un la por al fracàs i haver de representar l’equip de la ciutat a 3a Territorial eren ingredients que convertien la presidència en un plat poc suculent i, a voltes de difícil digestió”.

La part final de l’article d’Aguado no té desperdici, en especial quan afirma que “les desqualificacions i les deduccions sense aportar proves en relació a la intencionalitat de la junta, crec, amic Albert, que no són pròpies d’un expresident de la Unió”. Aguado admet que “tothom és lliure d’expressar la seva opinió, sempre que no es caigui en la distorsió d’uns esdeveniments que no s’han viscut en primera persona i, intencionadament o no, es manipulin tot titllant-los d’esperpèntics”. El president remarca que “sempre procuro actuar amb rigor i responsabilitat, sotmès a la decisió del soci” i exposa algun dels motius que l’han dut a seguir en el càrrec: “He acabat essent més valent del que pretenia, atès que, novament, en les recents eleccions a la presidència per dirigir el club, no s’ha presentat ningú més”. Amb tot, deixa una porta oberta al diàleg pel bé del futur del club: “Malgrat les discrepàncies, penso que la Unió, un club amb 89 anys d’història, ens necessita a tots. Cal sumar i multiplicar esforços si és possible, mai restar i dividir”.

En l’article que l’expresident del Figueres Albert Domínguez havia publicat a l’Empordà, exposava el seu desencís envers el que va succeir a la del passat 25 de juny i, en concret, al sistema de votació que es va utilitzar, “impropi d’un club de 88 anys d’història”, segons les seves paraules. Domínguez parlava de “por al fracàs” i de “manca d’ambició” i titllava el comportament dels dirigents del club de “dictatorial i digne d’una república bananera”. Domínguez tancava l’escrit afirmant que “ara començo a entendre la insistència en quedar-nos a 2a Regional pel que penso que solament és per l’interès personal d’unes poques persones i no pel del soci de la Unió”.