Aviat –el 25 d’agost- es compliran quatre anys des que el rosinc Xavi Bosma recollia des del segon esglaó del podi d’Atenes, la medalla plata en la competició de vòlei-platja. Ara, haurà de veure els Beijing 2008 per televisió, fet que, admet, li provocarà “nostàlgia” i “molts records”
IVAN PRAT - Roses / El proper 24 d’agost es compliran quatre d’anys des que un esportista altempordanès recollia una medalla, de plata, en uns Jocs Olímpics per primera vegada en la història. Xavi Bosma la duia penjant del coll com a culminació a una trajectòria especialment brillant en el vòlei-platja. De fet, ara fa 12 anys va portar cap a casa el seu primer diploma olímpic des d’Atlanta, i quatre anys més tard repetiria actuació –5a plaça- a Sydney. Però tot això ha quedat enrere. Retirat de la competició d’alt nivell des de fa dos anys, veurà els Jocs de Beijing davant de la televisió. Admet que sent “nostàlgia” i que li venen al cap “molts records”. Assegura que, per a qualsevol esportista, participar en uns Jocs “és l’èxit més important”. Però té un nus a l’estòmac, una punxada al cor. Havia destinat esforços, i havia deixat al marge propostes interessants, per centrar-se en el Centre de Tecnificació de Roses. “No ha funcionat, i no puc quedar-me a Roses sense fer res. No té sentit. Marxo a viure a Madrid”, reflexiona. Diu sentir-se una mica “decebut” amb l’Ajuntament, però no vol guerres. Convida a que “cadascú tregui les seves pròpies conclusions”. Una llàstima.
-Han passat 4 anys des que va viure en primera persona els seus millors Jocs. Després de tres participacions consecutives a unes Olimpíades, ha de veure les de Beijing 2008 des del sofà. Se li fa estrany?
-No sé si estrany és la paraula, però segur que sentiré nostàlgia. Veure de lluny els Jocs de Beijing em porta molts records. Però tinc clar que ja no tornaré a competir, bàsicament pel fet de viure a Madrid i de no estar vincular a cap activitat esportiva. Això fa que ja no depengui del vòlei-platja, encara que potser més endavant torni a entrenar-me per poder fer algun torneig l’estiu vinent.
-Té previst seguir la competició de vòlei-platja dels Jocs xinesos, o creu que és millor no fer-ho, per allò de la nostàlgia?
-Sí que tinc previst seguir-la. A més, la parella espanyola, formada per Herrera i Mesa, crec que tenen opcions per estar entre els primers llocs.
-Si el seu genoll no hagués demanat clemència en tantes ocasions darrerament, Pekín seria el seu pòker olímpic?
-Això no ho puc dir. És una incògnita. Està clar que, per intencions, sí. Però no sé si hauria arribat als Jocs, perquè això depèn de moltes coses. Però el que sí que és cert és que ho hauria intentat.
-Participar a unes Olimpíades és el més gran que li pot passar a un esportista?
-Per a un esportista que no sigui futbolista o tennista, sí, prendre part a uns Jocs és l’èxit més important.
-Sovint es diu que uns Jocs són més que una simple competició esportiva. Què els fa tan especials?
-Principalment, la quantitat de competicions que es realitzen al mateix temps que la teva. Però també per la gent que mou, la repercussió mediàtica, la seva dimensió... El volum és molt gran. Cal tenir en compte que has d’esperar quatre anys perquè se celebrin els Jocs i no tothom té la possibilitat de ser-hi, perquè la participació, d’alguna manera, és tancada.
-Per a un esportista, hi ha un abans i un després dels Jocs a la seva trajectòria?
-No sé com se senten els que no han pogut anar-hi, però poder participar-hi és tot un èxit.
-I què l’emociona quan recorda la seva presència a tres Jocs, al marge dels èxits esportius?
-No puc destacar cap fet en concret, però sí la sensació de ser allà, l’acte d’inauguració, conviure amb tots els esportistes de diferents països i modalitats, veure gent que s’ha sacrificat moltíssim per estar allà...
-I en quin moment un s’adona de la magnitud d’unes Olimpíades? A la desfilada inaugural? En plena competició? Quan torna a casa?
-Ja des del primer moment en què et trobes amb la resta d’esportistes a l’aeroport abans de viatjar. Veus tota la delegació vestida amb la mateixa indumentària... Ja fas pinya. I després, la vila olímpica, les acreditacions... t’ajuden a fer-te una idea de la magnitud de tot plegat.
-Alguna vegada ha hagut de mirar cap a un altre costat en uns Jocs, per no veure alguna cosa que li hagi fet arronsar el nas?
-Quan estàs en uns Jocs, hi ha coses que t’agraden més o menys. Però si haig de fer una valoració global, la sensació que et queda és molt bona.
-Lamentablement, esport d’elit i dopatge són dos termes que van massa lligats últimament...
-És una pràctica de la qual en sóc totalment contrari. El dopatge dóna avantatges a esportistes que intenten complementar una carència que els impedeix arribar al nivell d’altres. Personalment, tot el que he aconseguit ha estat gràcies a l’entrenament, l’esforç, el sacrifici, la il·lusió, la voluntat... S’ha de seguir lluitant, perquè els esportistes que es dopen són un mal exemple.
-Curiosament, després de prop de 140 tornejos internacionals, els seus millors èxits han arribat a les Olimpíades, amb una medalla de plata i dos diplomes com a 5è classificat. Es pot dir que hi té una relació especial...
-No és del tot cert, perquè l’únic títol el vaig aconseguir a una prova del World Tour, a la Xina, el 2004. Però el bon paper als Jocs ha estat fruit d’una constància en els resultats. Sempre hem tingut opcions de poder estar a les semifinals. Es pot dir que he estat un dels pocs jugadors que sempre ha estat entre els vuit millors en uns Jocs i amb tres parelles diferents. Potser ha estat gràcies al fet que he intentat treure’m la pressió pel resultat i m’he concentrat més en el joc, o en l’estat de forma, lluny de pensar el que podia arribar a aconseguir.
-El país va acabar de descobrir el vòlei-platja amb la seva plata a Atenes?
-La medalla ens va donar relleu, però encara s’ha de treballar molt. És un esport jove que necessita un treball de promoció molt gran. La gent encara creu que és un esport de diversió per als mesos d’estiu, i la veritat és que es pot practicar durant tot l’any. Però s’ha de tenir en compte que no hi ha instal·lacions esportives adequades en molts llocs de la geografia espanyola.
> “Decebut” amb l’Ajuntament, marxa a viure a la capital
“Hi havia uns terminis establerts, però ja han passat 3 anys i del Centre de Tecnificació només s’ha presentat un avantprojecte”
-Quan va fer pública la seva retirada, va assegurar que no estava trist perquè havia estat molt feliç durant tots els anys en què havia estat competint i, per altra part, perquè tenia en ment projectes il·lusionants. Li estan allargant la felicitat que deia tenir quan jugava?
-Un d’aquests projectes era el Centre de Tecnificació de vòlei-platja de Roses, que no s’ha dut a terme. Per aquest motiu no em quedo a viure a Roses i he decidit marxar a treballar a Madrid. No té sentit que em quedi aquí, perquè l’objectiu era el projecte del Centre de Tecnificació. Em sap greu que després de tants anys aquí, no pugui seguir treballant amb el vòlei-platja. No sé què passarà en el futur.
-I què ha passat perquè un projecte engrescador que havia d’estar capitanejat per tot un medallista olímpic s’hagi esfumat?
-Hi havia uns terminis establerts, una idea concebuda del que havia de ser aquest projecte. Han passat tres anys, i fins ara només s’ha presentat un avantprojecte. Ara mateix, aquesta idea està aturada, i com que no tinc cap resposta clara ni concreta de què passarà, m’haig de moure. No puc estar esperant sense fer res. Vaig rebutjar ofertes de treball d’equips extrangers de vòlei-platja per centrar-me en el Centre de Tecnificació de Roses, que no ha funcionat.
-Se sent dedebut?
-La veritat és que sí, estic una mica decebut. Però no vull que això sigui una batalla. No criticaré ningú. El meu plantejament no s’ha fet realitat i no puc quedar-me a Roses. Cadascú que tregui la seves pròpies conclusions.
> Del curs nacional d’entrenador de voleibol a col·laborar en l’organització del concert d’Estopa...
Tot esperant que cristal·litzi una proposta de treball, lluny de l’àmbit esportiu, que el durà a establir-se definitivament a la capital de l’Estat a partir del proper mes de setembre, Xavi Bosma ha passat els darrers dies a Gijón (Astúries), on està realitzant el curs nacional d’entrenador de voleibol de nivell 3. Fins al novembre, però, no s’haurà d’examinar, perquè les dues setmanes que ha passat a Astúries corresponien a l’apartat d’assistència obligatòria. Però en el seu viatge de Madrid a Gijón, el rosinc va fer una aturada d’un parell de dies per ser a Roses i col·laborar en l’organització del concert d’Estopa del passat 25 de juliol. El motiu no és cap altre que la seva amistat amb el productor de l’esdeveniment, que a la vegada és l’organitzador del Campionat de Catalunya de vòlei-platja. I per si algú vol convèncer Bosma que a Roses encara té un lloc, serà a la vila durant la Festa Major –“una pura casualitat”, diu ell- abans de tornar a Madrid i establir-hi la seva residència fixa.
> Prop de 140 tornejos, 13 parelles de joc i 6 operacions al genoll dret
De 38 anys, Xavi Bosma (Roses, 6 de novembre de 1969) té a l’esquena una trajectòria esportiva implacable en el vòlei-platja. De fet, és el jugador espanyol que més èxits ha recollit en tota la història d’aquesta modalitat, de la qual en va ser un dels primers professionals de l’Estat. Aficionat a les pel·lícules, a llegir, al golf i al submarisme, el rosinc ha arribat a tenir 13 parelles de joc. El seu primer torneig internacional oficial va ser la temporada 92-93, a Almeria, on va ser 13è al costat d’Antonio Alemany. José Javier Yuste, amb qui també va disputar un torneig, la temporada següent, va ser el seu segon company a la sorra. Els anys 1995 i 1996, Bosma se’ls va passar competint fent parella amb Sixto Jiménez, amb un total de 15 tornejos –primer diploma olímpic gràcies al seu 5è lloc a Atlanta 1996, 2ns a Tenerife i 3rs a Espinho. L’efímera companyia de Sergio Miguel Camarero, també al 1996 –un sola competició, va precedir l’arribada del jugador que més experiències ha compartit amb Bosma a la sorra, des de 1996 fins al 2000. No en va van arribar a jugar junts 53 tornejos, amb un 5è lloc als Jocs de Sydney 2000 i dues terceres places a les proves del World Tour de Toronto (1998) i Berlín (1999). Antonio Cotrino, els anys 2001 i 2002 –amb un 5è lloc, a Mallorca, en 20 tornejos- i José Gregorio Luis Rodríguez, al 2002 –una sola prova- van fer de pont fins que el rosinc va trobar en Pablo Herrera el millor company de fatigues. En 15 competicions, els anys 2003 i 2004, van assolir els millors èxits del vòlei-platja estatal. Una plata a les Olimpíades d’Atenes; un títol a la prova del Circuit Mundial de Lianyungang, a la Xina, i dos cinquens llocs als Opens de Timmendorfer Strand (Alemanya) i a Cape Town (RSA) van convertir el 2004 en l’any gloriós del jugador altempordanès. Aquests èxits el van dur a rebre el premi Rey de la playa de la Confederació Europea de Voleibol, com a millor jugador de l’any.
Bosma va seguir competint encara dos anys més, amb Javier Luna (2 tornejos) i Raúl Mesa (4 tornejos), com a parelles de ball, els anys 2003 i 2004. Amb Juan Claudio García-Thompson (4 tornejos) encara va tenir temps de ser 5è a l’Open de Buenos Aires, a l’Argentina, el 2005. Aquell mateix any també se’l va veure al costat d’Álex Ortiz, amb qui va disputar fins a 7 tornejos –7ns a Montreal (Canadà) i a Klagenfurt (Àustria). Inocencio Lario podrà presumir de ser la darrera parella de joc de Xavi Bosma –8 tornejos, el 2006. La sisena operació al seu genoll dret i un trencament muscular van fer veure al rosinc que ho tindria difícil per classificar-se per ser a Beijing 2008, i va decidir retirar-se de l’alta competició. En aquell moment, el president de la RFEV, Agustín Martín Santos, sabia que marxava un mite d’aquest esport a Espanya: “El voleibol li deu molt a Xavi Bosma. Ell ho ha estat tot en aquest esport, i gràcies a ell hem pogut viure alguns dels moments més feliços de la nostra història”, va dir. I no s’equivocava.
IVAN PRAT - Roses / El proper 24 d’agost es compliran quatre d’anys des que un esportista altempordanès recollia una medalla, de plata, en uns Jocs Olímpics per primera vegada en la història. Xavi Bosma la duia penjant del coll com a culminació a una trajectòria especialment brillant en el vòlei-platja. De fet, ara fa 12 anys va portar cap a casa el seu primer diploma olímpic des d’Atlanta, i quatre anys més tard repetiria actuació –5a plaça- a Sydney. Però tot això ha quedat enrere. Retirat de la competició d’alt nivell des de fa dos anys, veurà els Jocs de Beijing davant de la televisió. Admet que sent “nostàlgia” i que li venen al cap “molts records”. Assegura que, per a qualsevol esportista, participar en uns Jocs “és l’èxit més important”. Però té un nus a l’estòmac, una punxada al cor. Havia destinat esforços, i havia deixat al marge propostes interessants, per centrar-se en el Centre de Tecnificació de Roses. “No ha funcionat, i no puc quedar-me a Roses sense fer res. No té sentit. Marxo a viure a Madrid”, reflexiona. Diu sentir-se una mica “decebut” amb l’Ajuntament, però no vol guerres. Convida a que “cadascú tregui les seves pròpies conclusions”. Una llàstima.
-Han passat 4 anys des que va viure en primera persona els seus millors Jocs. Després de tres participacions consecutives a unes Olimpíades, ha de veure les de Beijing 2008 des del sofà. Se li fa estrany?
-No sé si estrany és la paraula, però segur que sentiré nostàlgia. Veure de lluny els Jocs de Beijing em porta molts records. Però tinc clar que ja no tornaré a competir, bàsicament pel fet de viure a Madrid i de no estar vincular a cap activitat esportiva. Això fa que ja no depengui del vòlei-platja, encara que potser més endavant torni a entrenar-me per poder fer algun torneig l’estiu vinent.
-Té previst seguir la competició de vòlei-platja dels Jocs xinesos, o creu que és millor no fer-ho, per allò de la nostàlgia?
-Sí que tinc previst seguir-la. A més, la parella espanyola, formada per Herrera i Mesa, crec que tenen opcions per estar entre els primers llocs.
-Si el seu genoll no hagués demanat clemència en tantes ocasions darrerament, Pekín seria el seu pòker olímpic?
-Això no ho puc dir. És una incògnita. Està clar que, per intencions, sí. Però no sé si hauria arribat als Jocs, perquè això depèn de moltes coses. Però el que sí que és cert és que ho hauria intentat.
-Participar a unes Olimpíades és el més gran que li pot passar a un esportista?
-Per a un esportista que no sigui futbolista o tennista, sí, prendre part a uns Jocs és l’èxit més important.
-Sovint es diu que uns Jocs són més que una simple competició esportiva. Què els fa tan especials?
-Principalment, la quantitat de competicions que es realitzen al mateix temps que la teva. Però també per la gent que mou, la repercussió mediàtica, la seva dimensió... El volum és molt gran. Cal tenir en compte que has d’esperar quatre anys perquè se celebrin els Jocs i no tothom té la possibilitat de ser-hi, perquè la participació, d’alguna manera, és tancada.
-Per a un esportista, hi ha un abans i un després dels Jocs a la seva trajectòria?
-No sé com se senten els que no han pogut anar-hi, però poder participar-hi és tot un èxit.
-I què l’emociona quan recorda la seva presència a tres Jocs, al marge dels èxits esportius?
-No puc destacar cap fet en concret, però sí la sensació de ser allà, l’acte d’inauguració, conviure amb tots els esportistes de diferents països i modalitats, veure gent que s’ha sacrificat moltíssim per estar allà...
-I en quin moment un s’adona de la magnitud d’unes Olimpíades? A la desfilada inaugural? En plena competició? Quan torna a casa?
-Ja des del primer moment en què et trobes amb la resta d’esportistes a l’aeroport abans de viatjar. Veus tota la delegació vestida amb la mateixa indumentària... Ja fas pinya. I després, la vila olímpica, les acreditacions... t’ajuden a fer-te una idea de la magnitud de tot plegat.
-Alguna vegada ha hagut de mirar cap a un altre costat en uns Jocs, per no veure alguna cosa que li hagi fet arronsar el nas?
-Quan estàs en uns Jocs, hi ha coses que t’agraden més o menys. Però si haig de fer una valoració global, la sensació que et queda és molt bona.
-Lamentablement, esport d’elit i dopatge són dos termes que van massa lligats últimament...
-És una pràctica de la qual en sóc totalment contrari. El dopatge dóna avantatges a esportistes que intenten complementar una carència que els impedeix arribar al nivell d’altres. Personalment, tot el que he aconseguit ha estat gràcies a l’entrenament, l’esforç, el sacrifici, la il·lusió, la voluntat... S’ha de seguir lluitant, perquè els esportistes que es dopen són un mal exemple.
-Curiosament, després de prop de 140 tornejos internacionals, els seus millors èxits han arribat a les Olimpíades, amb una medalla de plata i dos diplomes com a 5è classificat. Es pot dir que hi té una relació especial...
-No és del tot cert, perquè l’únic títol el vaig aconseguir a una prova del World Tour, a la Xina, el 2004. Però el bon paper als Jocs ha estat fruit d’una constància en els resultats. Sempre hem tingut opcions de poder estar a les semifinals. Es pot dir que he estat un dels pocs jugadors que sempre ha estat entre els vuit millors en uns Jocs i amb tres parelles diferents. Potser ha estat gràcies al fet que he intentat treure’m la pressió pel resultat i m’he concentrat més en el joc, o en l’estat de forma, lluny de pensar el que podia arribar a aconseguir.
-El país va acabar de descobrir el vòlei-platja amb la seva plata a Atenes?
-La medalla ens va donar relleu, però encara s’ha de treballar molt. És un esport jove que necessita un treball de promoció molt gran. La gent encara creu que és un esport de diversió per als mesos d’estiu, i la veritat és que es pot practicar durant tot l’any. Però s’ha de tenir en compte que no hi ha instal·lacions esportives adequades en molts llocs de la geografia espanyola.
> “Decebut” amb l’Ajuntament, marxa a viure a la capital
“Hi havia uns terminis establerts, però ja han passat 3 anys i del Centre de Tecnificació només s’ha presentat un avantprojecte”
-Quan va fer pública la seva retirada, va assegurar que no estava trist perquè havia estat molt feliç durant tots els anys en què havia estat competint i, per altra part, perquè tenia en ment projectes il·lusionants. Li estan allargant la felicitat que deia tenir quan jugava?
-Un d’aquests projectes era el Centre de Tecnificació de vòlei-platja de Roses, que no s’ha dut a terme. Per aquest motiu no em quedo a viure a Roses i he decidit marxar a treballar a Madrid. No té sentit que em quedi aquí, perquè l’objectiu era el projecte del Centre de Tecnificació. Em sap greu que després de tants anys aquí, no pugui seguir treballant amb el vòlei-platja. No sé què passarà en el futur.
-I què ha passat perquè un projecte engrescador que havia d’estar capitanejat per tot un medallista olímpic s’hagi esfumat?
-Hi havia uns terminis establerts, una idea concebuda del que havia de ser aquest projecte. Han passat tres anys, i fins ara només s’ha presentat un avantprojecte. Ara mateix, aquesta idea està aturada, i com que no tinc cap resposta clara ni concreta de què passarà, m’haig de moure. No puc estar esperant sense fer res. Vaig rebutjar ofertes de treball d’equips extrangers de vòlei-platja per centrar-me en el Centre de Tecnificació de Roses, que no ha funcionat.
-Se sent dedebut?
-La veritat és que sí, estic una mica decebut. Però no vull que això sigui una batalla. No criticaré ningú. El meu plantejament no s’ha fet realitat i no puc quedar-me a Roses. Cadascú que tregui la seves pròpies conclusions.
> Del curs nacional d’entrenador de voleibol a col·laborar en l’organització del concert d’Estopa...
Tot esperant que cristal·litzi una proposta de treball, lluny de l’àmbit esportiu, que el durà a establir-se definitivament a la capital de l’Estat a partir del proper mes de setembre, Xavi Bosma ha passat els darrers dies a Gijón (Astúries), on està realitzant el curs nacional d’entrenador de voleibol de nivell 3. Fins al novembre, però, no s’haurà d’examinar, perquè les dues setmanes que ha passat a Astúries corresponien a l’apartat d’assistència obligatòria. Però en el seu viatge de Madrid a Gijón, el rosinc va fer una aturada d’un parell de dies per ser a Roses i col·laborar en l’organització del concert d’Estopa del passat 25 de juliol. El motiu no és cap altre que la seva amistat amb el productor de l’esdeveniment, que a la vegada és l’organitzador del Campionat de Catalunya de vòlei-platja. I per si algú vol convèncer Bosma que a Roses encara té un lloc, serà a la vila durant la Festa Major –“una pura casualitat”, diu ell- abans de tornar a Madrid i establir-hi la seva residència fixa.
> Prop de 140 tornejos, 13 parelles de joc i 6 operacions al genoll dret
De 38 anys, Xavi Bosma (Roses, 6 de novembre de 1969) té a l’esquena una trajectòria esportiva implacable en el vòlei-platja. De fet, és el jugador espanyol que més èxits ha recollit en tota la història d’aquesta modalitat, de la qual en va ser un dels primers professionals de l’Estat. Aficionat a les pel·lícules, a llegir, al golf i al submarisme, el rosinc ha arribat a tenir 13 parelles de joc. El seu primer torneig internacional oficial va ser la temporada 92-93, a Almeria, on va ser 13è al costat d’Antonio Alemany. José Javier Yuste, amb qui també va disputar un torneig, la temporada següent, va ser el seu segon company a la sorra. Els anys 1995 i 1996, Bosma se’ls va passar competint fent parella amb Sixto Jiménez, amb un total de 15 tornejos –primer diploma olímpic gràcies al seu 5è lloc a Atlanta 1996, 2ns a Tenerife i 3rs a Espinho. L’efímera companyia de Sergio Miguel Camarero, també al 1996 –un sola competició, va precedir l’arribada del jugador que més experiències ha compartit amb Bosma a la sorra, des de 1996 fins al 2000. No en va van arribar a jugar junts 53 tornejos, amb un 5è lloc als Jocs de Sydney 2000 i dues terceres places a les proves del World Tour de Toronto (1998) i Berlín (1999). Antonio Cotrino, els anys 2001 i 2002 –amb un 5è lloc, a Mallorca, en 20 tornejos- i José Gregorio Luis Rodríguez, al 2002 –una sola prova- van fer de pont fins que el rosinc va trobar en Pablo Herrera el millor company de fatigues. En 15 competicions, els anys 2003 i 2004, van assolir els millors èxits del vòlei-platja estatal. Una plata a les Olimpíades d’Atenes; un títol a la prova del Circuit Mundial de Lianyungang, a la Xina, i dos cinquens llocs als Opens de Timmendorfer Strand (Alemanya) i a Cape Town (RSA) van convertir el 2004 en l’any gloriós del jugador altempordanès. Aquests èxits el van dur a rebre el premi Rey de la playa de la Confederació Europea de Voleibol, com a millor jugador de l’any.
Bosma va seguir competint encara dos anys més, amb Javier Luna (2 tornejos) i Raúl Mesa (4 tornejos), com a parelles de ball, els anys 2003 i 2004. Amb Juan Claudio García-Thompson (4 tornejos) encara va tenir temps de ser 5è a l’Open de Buenos Aires, a l’Argentina, el 2005. Aquell mateix any també se’l va veure al costat d’Álex Ortiz, amb qui va disputar fins a 7 tornejos –7ns a Montreal (Canadà) i a Klagenfurt (Àustria). Inocencio Lario podrà presumir de ser la darrera parella de joc de Xavi Bosma –8 tornejos, el 2006. La sisena operació al seu genoll dret i un trencament muscular van fer veure al rosinc que ho tindria difícil per classificar-se per ser a Beijing 2008, i va decidir retirar-se de l’alta competició. En aquell moment, el president de la RFEV, Agustín Martín Santos, sabia que marxava un mite d’aquest esport a Espanya: “El voleibol li deu molt a Xavi Bosma. Ell ho ha estat tot en aquest esport, i gràcies a ell hem pogut viure alguns dels moments més feliços de la nostra història”, va dir. I no s’equivocava.
Balance
Ice Slide
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada