El mallorquí, que resideix a Montagut (Garrotxa) i que s’ha adjudicat dues medalles a Beijing 2008 en la modalitat de ciclisme en pista, va ser el dominador absolut de la 32a edició del Trofeu Francesc Guillamet i Navarra, disputada el 18 de març de 1990 al carrer de Nou de Figueres, quan tenia només 20 anys
IVAN PRAT - Figueres / Diumenge 18 de març de 1990. Un jove espigat, sec però valent, amb un mallot ciclista ajustat i amb cara de nen –la que encara té- alçava el trofeu, a la tarima habilitada al carrer Nou de Figueres, com a vencedor absolut de la 32a edició del Francesc Guillamet i Navarra, que aleshores organitzava el desaparegut Club Ciclista Empordanès. Tenia 20 anys, i militava a l’equip AC Cesaden-Diseño Otero, de Platja d’Aro, una potent esquadra amateur capitanejada per Ramon Llistosella. L’alcalde de la ciutat, Marià Lorca, lliurava el trofeu al que, anys més tard, passaria a ser l’esportista espanyol amb més èxits en una Olimpíada. Natural de Porreres, a les Balears, però establert a Montagut, a poc més de 30 quilòmetres de Figueres però ja a la Garrotxa, Joan Llaneras era aquella promesa escanyolida que, amb un somriure i mitja vergonya, va pujar al podi a recollir el premi com a vencedor del Guillamet.
Era l’època en què els figuerencs encara sortien al carrer per gaudir d’una matinal ciclista –l’afany per aquest esport també es feia notar a les llistes d’inscrits, amb 107 corredors en aquella edició. Així, molts veïns de la ciutat podran dir que van ser testimonis directes dels primers èxits d’un medallista olímpic. Aquell matí de diumenge, Llaneras es va passejar pel carrer Nou, Rutlla, Sant Antoni i Riumors, durant els 90 minuts que va durar la cursa –aquell any, els organitzadors estrenaven el canvi de sentit pel clàssic circuit urbà. Amb el seu format tradicional d’esprints puntuables cada 10 minuts, el Guillamet no va fer despentinar Llaneras, que se’n va adjudicar 7, tot aconseguint així la victòria final. Només Manuel Espejo (CC Tarragona), Xavier Isasa (ADO 92) i Juan Ortiz (Mohedano), que van ser 2n, 3r i 4rt, respectivament, van provar de fer-li ombra.
Ara, 18 anys i 5 mesos després, Joan Llaneras, l’esportista espanyol que més medalles olímpiques té a la vitrina de casa seva, penja la bicicleta. Al Guillamet ja s’hi va presentar amb la targeta de ser el subcampió d’Espanya en pista. Era un presagi del que vindria. Només ell a Espanya ha sumat metalls en tres Jocs consecutius. La primera, d’or, va arribar a Sydney 2000, en la prova de puntuació. Repetiria segon lloc a Atenes 2004 i en la mateixa disciplina. La setmana passada, a Beijing, va donar tota una lliçó de sacrifici i, amb 39 anys i a pocs dies de l’adéu definitiu, es va penjar dues medalles més, un or en la prova de puntuació i una plata en la de Madison, fent parella amb el també balear Toni Tauler, que va substituir el malaurat Isaac Gálvez. La seva mort als Sis Dies de Gante, a Bèlgica, el 26 de novembre de 2006, en un tràgic accident en plena competició després de topar amb un altre corredor, va deixar molt tocat Llaneras, el seu company de sempre en aquesta disciplina, que s’ha sobreposat de la millor manera per dedicar-li les dues medalles xineses. Llaneras va arribar a la pista després de set temporades al circuit professional, entre 1991 i 1998, defensant els colors de l’ONCE i el US Postal, però es va adonar que, on ell tenia opcions de fer-se un nom, era dins dels velòdroms. Sempre immaculat tot i l’ombra contínua del dopatge sobre els ciclistes, ha estat campió del món en pista en set ocasions, quatre en la prova de puntuació (1996, 1998, 2000 i 2007I i tres més en la Madison –amb Miquel Alzamora el 1997 i amb Isaac Gálvez el 1999 i 2006.
I se’n va per la porta gran. Amb quatre metalls penjant del seu coll i el millor palmarès olímpic d’Espanya. En declaracions a l’ens estatal televisiu que fa la cobertura dels Jocs xinesos, Llaneras no deixava ni tan sols un espai per al dubte d’una possible continuïtat motivada pels èxits a Beijing: “No hi ha marxa enrera. La decisió de deixar-ho ha estat molt pensada amb la família. És dur retirar-se així, però la decisió ja està presa. Sé que al principi el meu cap patirà, però ho haig de fer”, deia. No en va, el petó a la seva esposa i l’abraçada al seu fill, que eren a la graderia del velòdrom de Laoshan, just després de finalitzar les dues proves que li van suposar pujar al podi, eren alguna cosa més que una felicitació. Marxa amb els deures fets d’un ciclista honest. Segur que els qui, ara fa poc més de 18 anys, van aplaudir el seu triomf al Guillamet a peu mateix del carrer Nou, ara ho hauran fet des de casa.
Un avió “volant baix” per les carreteres altempordaneses
IVAN PRAT - Figueres / Diumenge 18 de març de 1990. Un jove espigat, sec però valent, amb un mallot ciclista ajustat i amb cara de nen –la que encara té- alçava el trofeu, a la tarima habilitada al carrer Nou de Figueres, com a vencedor absolut de la 32a edició del Francesc Guillamet i Navarra, que aleshores organitzava el desaparegut Club Ciclista Empordanès. Tenia 20 anys, i militava a l’equip AC Cesaden-Diseño Otero, de Platja d’Aro, una potent esquadra amateur capitanejada per Ramon Llistosella. L’alcalde de la ciutat, Marià Lorca, lliurava el trofeu al que, anys més tard, passaria a ser l’esportista espanyol amb més èxits en una Olimpíada. Natural de Porreres, a les Balears, però establert a Montagut, a poc més de 30 quilòmetres de Figueres però ja a la Garrotxa, Joan Llaneras era aquella promesa escanyolida que, amb un somriure i mitja vergonya, va pujar al podi a recollir el premi com a vencedor del Guillamet.
Era l’època en què els figuerencs encara sortien al carrer per gaudir d’una matinal ciclista –l’afany per aquest esport també es feia notar a les llistes d’inscrits, amb 107 corredors en aquella edició. Així, molts veïns de la ciutat podran dir que van ser testimonis directes dels primers èxits d’un medallista olímpic. Aquell matí de diumenge, Llaneras es va passejar pel carrer Nou, Rutlla, Sant Antoni i Riumors, durant els 90 minuts que va durar la cursa –aquell any, els organitzadors estrenaven el canvi de sentit pel clàssic circuit urbà. Amb el seu format tradicional d’esprints puntuables cada 10 minuts, el Guillamet no va fer despentinar Llaneras, que se’n va adjudicar 7, tot aconseguint així la victòria final. Només Manuel Espejo (CC Tarragona), Xavier Isasa (ADO 92) i Juan Ortiz (Mohedano), que van ser 2n, 3r i 4rt, respectivament, van provar de fer-li ombra.
Ara, 18 anys i 5 mesos després, Joan Llaneras, l’esportista espanyol que més medalles olímpiques té a la vitrina de casa seva, penja la bicicleta. Al Guillamet ja s’hi va presentar amb la targeta de ser el subcampió d’Espanya en pista. Era un presagi del que vindria. Només ell a Espanya ha sumat metalls en tres Jocs consecutius. La primera, d’or, va arribar a Sydney 2000, en la prova de puntuació. Repetiria segon lloc a Atenes 2004 i en la mateixa disciplina. La setmana passada, a Beijing, va donar tota una lliçó de sacrifici i, amb 39 anys i a pocs dies de l’adéu definitiu, es va penjar dues medalles més, un or en la prova de puntuació i una plata en la de Madison, fent parella amb el també balear Toni Tauler, que va substituir el malaurat Isaac Gálvez. La seva mort als Sis Dies de Gante, a Bèlgica, el 26 de novembre de 2006, en un tràgic accident en plena competició després de topar amb un altre corredor, va deixar molt tocat Llaneras, el seu company de sempre en aquesta disciplina, que s’ha sobreposat de la millor manera per dedicar-li les dues medalles xineses. Llaneras va arribar a la pista després de set temporades al circuit professional, entre 1991 i 1998, defensant els colors de l’ONCE i el US Postal, però es va adonar que, on ell tenia opcions de fer-se un nom, era dins dels velòdroms. Sempre immaculat tot i l’ombra contínua del dopatge sobre els ciclistes, ha estat campió del món en pista en set ocasions, quatre en la prova de puntuació (1996, 1998, 2000 i 2007I i tres més en la Madison –amb Miquel Alzamora el 1997 i amb Isaac Gálvez el 1999 i 2006.
I se’n va per la porta gran. Amb quatre metalls penjant del seu coll i el millor palmarès olímpic d’Espanya. En declaracions a l’ens estatal televisiu que fa la cobertura dels Jocs xinesos, Llaneras no deixava ni tan sols un espai per al dubte d’una possible continuïtat motivada pels èxits a Beijing: “No hi ha marxa enrera. La decisió de deixar-ho ha estat molt pensada amb la família. És dur retirar-se així, però la decisió ja està presa. Sé que al principi el meu cap patirà, però ho haig de fer”, deia. No en va, el petó a la seva esposa i l’abraçada al seu fill, que eren a la graderia del velòdrom de Laoshan, just després de finalitzar les dues proves que li van suposar pujar al podi, eren alguna cosa més que una felicitació. Marxa amb els deures fets d’un ciclista honest. Segur que els qui, ara fa poc més de 18 anys, van aplaudir el seu triomf al Guillamet a peu mateix del carrer Nou, ara ho hauran fet des de casa.
Un avió “volant baix” per les carreteres altempordaneses
Joan Llaneras no és, ni ho ha estat mai, dels qui selecciona el grup de companys amb qui entrena. Meticulós, això sí, ha compartit hores de pedalades per les carreteres properes a Montagut amb professionals –Dídac Cuadros, Tondo, Torrent...- i cicloturistes passatgers que, en ocasions, ni tan sols l’han reconegut. Al mallorquí se l’ha pogut veure sovint donat voltes a l’estany de Banyoles, però també en les ascensions als colls de Canes, Bracons o Els Plans, o al sempre respectat Rocacorba. Però Llaneras tenia com a predilecció fer els entrenaments basats en sèries en un tram de carretera altempordanès, el que uneix la carretera d’Olot, des de l’encreuament que condueix a Ordis i Borrassà, fins a l’N-II, a l’alçada de Vilamalla. “Un avió volant baix” deien els qui intentaven seguir-lo. Era una de les carreteres de la comarca més freqüentada pel campió olímpic de Beijing. “Era” perquè Llaneras té en ment marxar de Montagut –on el poble li va dedicar un carrer- el 2009 per retornar a les Illes i fer-se càrrec de la gestió del velòdrom balear.
Balance
Ice Slide
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada